GUIA D’ADAPTACIÓ DE JOCS: Orientacions didàctiques per fer adaptacions d’activitats i jocs a nens i nenes amb ceguera.
A continuació, en el següent article es vol donar un seguit de recursos als docents, monitors entrenadors, entre d’altres. Que hagin de treballar amb nens i nenes cecs i cegues diferents activitats físiques, jocs i esports.
Consideracions prèvies:
- És important tenir en compte les característiques dels alumnes cecs, com les seves experiències motrius, participació prèvia en els jocs, por a determinats elements com els balons, i habilitats específiques.
- També és rellevant considerar les dinàmiques del grup classe, si està sensibilitzat i inclou adequadament la persona cega.
- Les adaptacions proposades a la carpeta s’han provat en situacions reals, però s’ha d’entendre que poden haver-hi altres adaptacions vàlides depenent del context.
- Les adaptacions d’un joc en particular es poden aplicar a altres, i la diversitat d’adaptacions proporcionarà un ventall de recursos per a altres situacions.
- S’ha suggerit un sistema d’acompanyament per a persones cegues caminant, on l’acompanyant va una mica endavant i la persona cega es pren per darrere del colze.
Criteris d’adaptació dels jocs i activitats
1.- Que no tingui un cost excessiu:
Els materials i adaptacions han de triar-se considerant el seu cost, ja que només les econòmicament viables poden implementar-se a tots els centres educatius. Les adaptacions costoses no són sostenibles a llarg termini.
2.- Que no requereixi un temps excessiu d’elaboració:
És preferible optar per propostes senzilles i directes, que requereixin menys accions específiques, ja que són les més efectives. Si requereixen molt temps, pot ser difícil mantenir-les en el temps.
3.- Que compleixi amb els objectius:
S sovint ens allunyem dels objectius originals, el que pot canviar totalment el joc i allunyar-se del seu propòsit inicial. És essencial assegurar-nos que aquestes modificacions no afectin els altres participants.
4.- Que no es modifiqui l’estructura general del joc.
És necessari que els jocs siguin reconeguts per tot l’alumnat perquè siguin acceptats i integrats com a propis. Quan hem acabat d’adaptar un joc no hauria de transformar-se en un altre diferent.
5.- Mantenir un criteri restrictiu.
S’ha d’implementar les adaptacions d’una en una i en funció del resultat anirem afegint-ne més, si és necessari. És important retirar-les quan aquestes ja no siguin necessàries, si al llarg de la pràctica i a causa de l’aprenentatge individual o col·lectiu ja no s’utilitzen.
6.- No donar massa poders o avantatges, només igualar la diferència.
No és recomanable donar excessius avantatges. Si infant té facilitats extremes en un joc, pot generar rebuig entre els companys. És crucial mantenir l’equilibri en les adaptacions, permetent que l’infant assumeixi múltiples rols i participi plenament com els altres estudiants, lluitant per guanyar.
Adaptació de la informació
L’infant pot tenir dificultats per entendre el joc que estem explicant si no tenim en compte una sèrie de conceptes i estratègies:
- Utilitzar a l’infant de model quan es faci l’explicació inicial del joc. D’aquesta manera ella podrà rebre la informació directament.
- Donar més informació sobre el moviment i no abusar de la gestualitat o reforçar-los amb descripcions.
- Donar la informació inicial bàsica i anticipar les situacions i solucions davant les possibles dificultats.
- Informar del més específic al més general per ajudar a entendre la globalitat del moviment.
- Fer servir el ritme mitjançant la veu o aplaudiments, per transmetre les dinàmiques dels moviments.
Modelatge: podem indicar com és una acció o moviment a les diferents parts del joc, modelant el cos de l’infant perquè entengui l’acció. També pot tocar a un/a company/a per percebre mitjançant el tacte una acció o posició.
Adaptació de l’espai
Els companys i companyes de l’infant analitzen l’espai amb la visió només en entrar a jugar. L’alumne no pot fer-ho, per això, el més important és fer un bon reconeixement de l’espai, reconèixer el perímetre, si hi ha algun element a la part interior i donar referències que ajudin a l’orientació com: espatlleres, bancs, porteries, cistelles, porta d’entrada, etc. També hem de fixar-nos en les possibles textures del sòl. És important que l’alumne tingui referències a l’espai.
La veu del docent pot ser un punt d’orientació. Ens situarem a prop del material o lloc on volem que vinguin els nens i nenes i donarem orientacions verbals com: “veniu cap aquí”. Per exemple, quan els nens i nenes estan corrent en cercle, la veu del professor se situa enmig del cercle perquè li serveixi de referència. Sempre rebrem l’alumnat al mateix lloc perquè l’alumne estigui situada en iniciar l’activitat. Pot ajudar a posar una línia tàctil a terra amb cinta adhesiva amb un plegat, com es pot veure a la imatge. Només l’utilitzarem en casos molt concrets. No serveix marcar tot el camp amb línia adhesiva.
Material adaptat
L’infant no vol ser diferent dels altres, per això, utilitzarem el material habitual, només adaptarem el material quan sigui imprescindible. Quan fem servir material nou cal mostrar-lo a l’infant, que farà un bon reconeixement tàctil del material, emprant les dues mans i identificant les parts. Per als jocs i activitats on hi hagi pilotes, L’alumne necessitarà que la pilota tingui so, per això, farem ús de pilotes sonores. Ens farem servir en totes aquelles activitats en què hi hagi contacte amb el terra, així com per recuperar les pilotes quan les perdi. En la fase de vol, les pilotes sonores no ens serveixen perquè no sonen.
Cal tenir present, també, que una pilota no sonora, en botar, també ens dona informació d’on està. Si no tenim accés a una pilota sonora, podem posar una pilota en una bossa de plàstic, fer un nus, tallar les parts sobrants i enganxar les puntes amb cinta adhesiva. Exemples de materials específics: Pilotes sonores, una corda d’acompanyament (que més endavant explicarem).
Cridarem per la veu
És un recurs que utilitzarem en molts jocs, per això, farem una explicació genèrica. Quan una persona amb visió fa una cursa, s’orienta mirant el punt final on té previst córrer, per exemple, si un atleta corre els 100 metres, fixa la mirada en la meta. Per a una persona amb ceguesa substituirem l’orientació a través de la visió per l’orientació a través del so. Ho farem amb el que anomenem «convocatòria per la veu», que consisteix a situar-nos en el punt final de la cursa. Per realitzar la convocatòria per la veu correctament seguirem les següents pautes:
- Posem les dues mans a la boca fent com un altaveu.
- Anem cridant constantment amb paraules rítmiques com: Va, va, va, va …
- Quan l’alumne es desvia: treure’m la mà contrària a la del costat on la persona es desvia. Si no es desvia, continuem amb les dues mans posades. Aquest punt en trajectes curts no serà necessari.
- Si es desvia més direm esquerra o dreta perquè corregeixi. Cal tenir en compte que és la dreta o l’esquerra d’Eva, no de qui crida.
- Cridarem “STOP” si hi ha qualsevol perill.
A tenir en compte
- El que orienta és el punt de veu, el que diem no té tanta importància.
- Cal transmetre seguretat amb la veu. Un to de veu ferm i segur.
- En els jocs la convocatòria per la veu la poden fer companys/es de classe.
- S’ha d’anticipar l’arribada, dient “anem arribant” o “a poc a poc”. I fer un toc, una vegada, a la part posterior de l’espatlla quan s’ha acabat la cursa. Evitarem posar-nos davant per no xocar.
- És imprescindible convocar per la veu uns metres abans d’un mur o obstacle que poguéssim tenir darrere, per evitar xocs i donar temps i espai perquè pugui frenar. Tampoc ha d’haver-hi nens/es a la zona de frenada.
Sistema d’acompanyament en cursa
L’ús d’un altre recurs que emprarem quan no sigui possible fer la trucada per veu és la figura d’un/a company/a de classe o, sovint, el docent, que actuarà com a guia, com es pot observar en les carreres d’atletisme en què participen atletes cecs. La unió entre el/la guia i l’infant serà una corda, no abrasiva, d’uns 45 cm amb els seus extrems units per un nus. Ambdós agafaran la corda de manera que faran la carrera amb moviments de braços contraris.
En carreres, la corda pot ser més llarga, però en els jocs ha de ser més curta perquè els dos participants estiguin molt propers i puguin frenar, girar, canviar de sentit i realitzar totes aquelles accions del joc. Si tenim els colzes en contacte, ajuda molt als moviments i dona seguretat a l’infant. Per augmentar la seguretat, podem indicar a l’infant que mantingui el braç lliure doblegat cap endavant. Per ajudar a superar obstacles o a pujar a algun lloc, el/la guia aixeca el braç.
Pel que fa a consideracions, el/la guia també pot anar explicant el que passa en el joc. També pot donar instruccions breus i clares sobre el que es farà, com ara: ens movem, parem, frenem, etc. Procurarem que el nen de guia no sigui sempre el mateix, anirem canviant com si fos una tasca més del grup/classe. Cada professor utilitzarà els seus recursos perquè tots els alumnes actuïn com a guia en algun moment. El guia no empeny ni arrossega l’infant, l’acompanya al costat. La mà lliure de l’infant va en posició de protecció, per augmentar la seguretat en jocs dispersos o amb molts participants.
Beneficis del guia en el joc
- LA IMMUNITAT DEL GUIA: d’aquesta manera, en els jocs de persecució i amb pilota, el guia pot interposar-se i protegir l’infant per facilitar-li escapar o evitar que la toquin. Aquest recurs, a més, pot incentivar la col·laboració dels companys/es de classe amb Eva.
- DOBLE OPCIÓ DE JUGAR: pot ajudar a fer de guia amb Eva, de manera que els companys/es que ho facin tinguin la possibilitat de jugar, després, de nou sols.
Estratègies per igualar la diferència
Cal tenir present en tot moment que només utilitzarem algunes de les accions que presentem quan l’infant ho necessiti. Sempre hem d’igualar la diferència sense sobreprotegir, busquem que hi hagi aprenentatge. És important comptar amb la complicitat dels nens i nenes de classe.
Estratègies:
- DONAR PODERS O AVANTATGES: es tracta de provocar situacions que afavoreixin la participació i l’èxit dels alumnes amb discapacitat visual, sempre buscant la igualtat, en els jocs i els esports.
- REDUIR LES DISTÀNCIES PER A L’INFANT: en els jocs d’oposició en cursa, si l’alumne és més lenta i no pot jugar amb un mínim de possibilitats d’èxit, podem optar perquè faci un recorregut més curt per igualar les velocitats. Haurem de fer proves per trobar la distància adequada en cada cas. Es tracta d’igualar la diferència, no de fer-la guanyar.
- ALLARGAR LES DISTÀNCIES DE L’OPONENT: en el mateix sentit que el punt anterior, podem allargar la distància de l’oponent per igualar la diferència.
- CANVI DE FORMA DE DESPLAÇAMENT: també pot ajudar a igualar la diferència fer que l’oponent de l’infant hagi de desplaçar-se d’una manera més dificultosa, d’esquena, a peu coix, entre altres.
- AUGMENTAR ELS REFUGIS: amb més refugis les possibilitats de salvar-se augmenten per a tots/es. Si l’infant té la possibilitat de tenir uns refugis extres, afavorirem la seva participació. El temps de permanència i la distància entre aquests refugis també pot ajudar.
- “STOP” EN ELS JOCS D’EQUIP AMB PILOTA: si l’infant diu en veu alta la paraula “Stop”, atura el joc per a tots i li permet fer algunes accions pròpies de l’activitat. No cal abusar d’aquesta estratègia, però és un recurs valuós, sobretot en els jocs més dinàmics amb pilota.
- L’“ALLARGAMANS”: si la possibilitat de tocar als altres en els jocs de persecució es veu minvada, podem optar perquè l’alumne porti a la mà una samarreta, un xurro de piscina o qualsevol objecte tou i allargat, per tocar als altres.
- ACCIONS MOTRIUS PRÈVIES: per retardar la sortida de l’oponent de l’infant és necessari que faci un nombre de salts, girs sobre si mateix, o tocar-se el cap un nombre de vegades prèviament a una cursa contra ella. Aquestes accions prèvies, a més, són regulables al llarg del curs, de manera que podrem modificar-les en funció de la millora en la velocitat de l’infant.
- L’ALUMNE/A SEMPRE INICIA LES ACCIONS: d’aquesta manera augmentem la seva participació, com per exemple els saques o les faltes d’un esport.
- MÉS PUNTS PER A L’INFANT: per exemple, en un llançament: tocar el taulell val un punt i tocar el cèrcol, dos.
- MENYS PENALITZACIONS: sempre que no sigui perillós o massa injust podem permetre certes accions, com per exemple, retenir la pilota en el voleibol, quan estan obligats a copsar-la.
- MÉS VIDES: també pot ajudar en la seva permanència en els jocs d’eliminació disposar de més opcions de joc. Com les “vides” o el nombre de llançaments.
Juegos para EVA
Agustina, A., Blanco, A., Huguet, D. 2021
Recursos inclusivos cuando un alumno/a con ceguera participa en juego motriz.
